Març 2010
El març, com cada any, ens presenta l’entrada de la primavera. A finals de mes ens n’anirem de vacances (qui en tingui, és clar), i per si de cas no hi heu pensat, us podeu endur allà on aneu dos productes de casa nostra, un cava gran reserva i un vi negre de criança.

Elyssia Gran Cuvée Brut Freixenet
Vet aquí una ampolla de cava ben interessant, d’aquelles que solem obrir sobretot els dies de festa. I bé que s’ho mereix. El cava Elyssia rep el seu nom de l’Elisi grec, és a dir, el paradís (encara que la canalla de casa ens fa veure que hi ha moltes maneres d’escriure “Alícia”), la qual cosa ens direu que és apuntar ben alt quan es parla d’un cava. Però és que la vocació dels de Freixenet ha estat fer un cava de primeríssima qualitat, i se n’han sortit. De fet en fan dues modalitats, l’Elyssia rosat, elaborat únicament amb raïm pinot noir, i aquest Elyssia blanc, que duu chardonnay, macabeu, parellada i pinot noir. Ja ho veieu, vocació xampanyera, ja que el rosat es fa amb el raïm dels rosats i alguns blancs de la Xampanya (i dels negres de Borgonya), mentre que el blanc també inclou chardonnay, el raím per excel·lència d’aquella regió mítica (i, un cop més, dels blancs de la Borgonya). L’Elyssia Gran Cuvée Brut és un cava fresc, intens, cremós, amb un color pàl·lid nítid i bombolla petita. Té aromes de flor blanca i de mel, que es confirma en boca, juntament amb tocs de mantega, espècies i fruita blanca. Un cava per a les grans ocasions, en definitiva.

Mas d’Aranyó 2004 Segura Viudas
Aquest vi negre Mas d’Aranyó és un producte que ja és característic a la nostra comarca: un vi negre de gamma moderada fet a consciència i amb tot el coneixement i els avenços que a aquestes alçades tenen els nostres viticultors. Es tracta d’un vi obtingut a partir de raïms d’ull de llebre (en un 75 per cent) i de cabernet sauvignon (el 25 per cent que queda). Un cop collit i triat el raïm el most s’ha sotmès a una maduració llarga, per veure de treure-hi el màxim d’aromes i de matisos (que en efecte es troben després a la copa). Finalment, La criança de dotze mesos en barrica de roure han acabat d’afinar-lo com cal.
El resultat és, doncs, un vi negre típicament penedesenc i contemporani, de 13,5% Vol, de color cirera picota a la vista, i amb uns tons morats al voltant de la copa, malgrat els seus sis anys. Senyal que tenia un vigor d’origen més que notable. En nas es senten els aromes de fruita confitada que provenen de la maceració, així com els de canyella, cacau i fumats, deguts a l’estada tranquil·la i perllongada en bóta. A la boca té una entrada que sembla intensa, però que s’arrodoneix de seguida. Té una bona persistència, novament amb notes de criança, preferentment regalèssia amb un toc mineral.

Febrer 2010
Encara no ho havíem fet mai, al Lluquet, tot i que ja duem una vintena llarga de mesos: dos vins de la mateixa denominació d’origen, la Terra Alta. Però anem encara més enllà: son dos vins negres del mateix celler, Edetària, a Gandesa. I no dubtem que us interessarà l’experiència, perquè a nosaltres, si més no, ens sembla d’allò més estimulant i didàctica. Ja veureu que, malgrat que coincideixin les mans que han fet aquests dos vins, que les varietats siguin, si no ben bé iguals, bastant semblants, i que fins i tot l’anyada sigui exactament la mateixa, hi ha diferències que us permetran entendre el valor i la importància de factors cabdals, com ara la criança en bóta.

Vinya d’Irto 2006
En dos vins que provenen de raïms del mateix any no podem parlar d’un que sigui més jove que l’altra. I tot i això, un cop feta l’anàlisi de les dues ampolles, ens trobàvem amb la temptació tota l’estona de dir que aquest, el Vinya d’Irto, era el vi jove. L’explicació és ben fàcil: de tots dos vins, aquest és el que té menys temps de criança en bóta i, com veureu quan el tasteu, sembla el menys “fet”, el menys rodó. Atenció, aquesta observació només es pot trobar comparant. D’entrada, si el tasteu primer (cosa que us aconsellem), veureu que és un vi característic de les nostres comarques del sud: fort, vehement, amb caràcter, quasi rude, fidel reflex d’aquests climes i aquests sòls tan extrems. És un vi de color de robí, amb la fusta molt ben incorporada en nas i amb un toc mineral. Obtingut amb raïms de garnatxa fina (un 60%) cabernet sauvignon y merlot (20% de cada), ha passat sis mesos en bótes de roure francès i americà, la qual cosa ha donat un vi d’alta graduació (13,5%), complex i amb un punt d’astringència. En definitiva, el tipus de vi que agraireu amb un arròs de muntanya, amb plats de carn o de caça, amb totes aquelles menges que demanen un vi de tremp.

Via Edetana 2006
Tots els vins tenen les seves qualitats (sobretot quan estan ben fets, com és el cas d’aquests dos), però és inevitable comparar-los. I en aquest cas us resultarà xocant el següent aspecte: com pot ser que bevent aquest vi de 14% la sensació alcohòlica sigui, de llarg, inferior a la que es sent amb el vi anterior? La resposta, com ja suggeríem abans, està no tan sols en les varietats diferents (en aquest cas garnatxa fina, garnatxa peluda i samsó), sinó sobretot amb la criança més perllongada, de fins a dotze mesos. Aquesta criança, duta a terme en bótes només franceses, ha facilitat la microoxigenació del vi, que permet que els tanins s’arrodoneixin (i el vi no sigui tan aspre). El resultat és un vi potent però delicat, de color cirera picota, amb aromes de confitura i amb un toc també mineral. Un vi ideal per als mateixos plats que l’anterior, però també per a formatges, carns a la brasa o arrossos més lleugers.

Gener 2010
Per primera vegada en la història del Club del Lluquet, us presentem dos vins que són d’una altra dècada... Bé, ja ens perdonareu l’acudit, però la temptació era massa gran. Les ampolles del lot d’aquest mes de gener són dos vins francesos provinents de les dues regions més emblemàtiques d’aquell país de tanta tradició vinícola: de Bordeus, bressol d’alguns dels negres més reputats del planeta, ens arriba justament un vi d’aquest color, de l’any 2005, i per cert amb la preceptiva ampolla bordelesa. De Borgonya, regió de blancs però també de negres magnífics, tastarem un chardonnay, del mateix any, un blanc que, és clar, ho heu endevinat, ve a dins d’una típica ampolla borgonyona.

Château Grand Village 2005
Ja hem explicat en alguna altra ocasió que l’embolic de denominacions d’origen a França no és fàcil d’entendre si no s’hi està avesat. Un vi de Bordeus no ho és només quan posa “Bordeaux”, com és el cas; en la regió bordelesa hi ha tota una sèrie de petites DO que, de fet, constitueixen el prestigi de la zona: Médoc, Haut-Médoc, Saint-Émilion, etc. Així, es diu moltes vegades que, quan en una ampolla veiem escrit simplement “Bordeaux”, senyal que no serà tan bo, ja que no pertany a alguna d’aquestes DO més petites. Ens plau garantir que aquest vi que teniu entre les mans i que potser esteu a punt de servir en una copa desmenteix aquest lloc comú: potser sí que duu la denominació genèrica, però és un vi magnífic, obtingut a partir de les varietats cabernet franc (un 60%) i merlot (un 40%). A la vista és de color cirera i d’aromes purs de fruita vermella i de criança en bóta de roure. És un vi que té una entrada impetuosa i potent, però no és gens agressiu, sinó molt subtil i delicat, malgrat els seus 13% Vol. S’aconsella, com molts vins de Bordeus, per a la carn vermella, els guisats, els estofats, la caça i formatges forts.

Bourgogne Anniversaire Louis Latour 2005
No és el primer vi de Louis Latour que us servim en els lots del Club. I ens agrada fer-ho, perquè la signatura d’aquest negociant-distribuïdor és una garantia de qualitat. Aquí us presentem un vi blanc fet enterament de chardonnay, i tingueu en compte que és justament a Borgonya on aquesta varietat ofereix els millors resultats de tot el món. Aquest vi de 13% Vol (ja ho veieu, una alta graduació per a un blanc, però també ens hi anem acostumant, aquí al Penedès) és tan aromàtic com calia esperar d’un chardonnay de Borgonya, amb olor de fruita seca i de flor blanca. Us cridarà l’atenció la seva untuositat en boca, tan agradable, i que sembla que prometi una dolçor que no arriba: és com una mel però sense sucre, perquè de fet es tracta d’un vi ben sec. Aquest blanc de Louis Latour us anirà molt bé amb peix, i també amb foie gras, formatges secs d’ovella i, perquè no, amb una bona fondue de formatge.

Desembre 2009
De cara a Nadal, al Lluquet us volem oferir dues perles, dues ampolles de qualitat i categoria, dos “reserves” contrastats. El primer és un Rioja que fins i tot ha aparegut recomanat a la guia del senyor Robert Parker, que per si no ho recordeu és en certa manera la Bíblia dels vins mundials, aquella llista on tothom vol sortir. L’altre és un dels caves més prestigiosos del país, i això des de fa anys. Us desitgem que gaudiu, doncs, d’aquestes dues ampolles i, sobretot, que tingueu molt bones festes!

Barón de Oña Reserva 2004
Vet aquí un clàssic vi de Rioja, elaborat per Bodegas Torre de Oña, del grup La Rioja Alta, a base de tempranillo y una mica de mazuelo, uns raïms que, a més, es beneficien del fet que van ser collits el 2004, considerat excel·lent en tota la D.O. de la Rioja. Quan fareu l’examen visual veureu que té un agradable color de cirera picota, nítid i brillant, amb llàgrimes pronunciades, fruit del seu pas per bóta. Penseu que és un reserva, la qual cosa, tenint en compte la seva denominació d’origen, vol dir que ha passat 24 mesos en bótes, en aquest cas de roure americà i de roure francès. En nas hi sentireu notes de fruita negra de bosc, amb un fons balsàmic i de fusta de cedre. En boca la confitura de fruits negres confirma la impressió olfactiva, en un conjunt que es presenta molt equilibrat, malgrat els seus 13,5% Vol. És un vi que té un final llarg i elegant, que us deixarà un regust esplèndid. Com a bon Rioja clàssic, el podreu combinar a la perfecció amb l’escudella i la carn d’olla, amb carns vermelles o plats guisats de caça, així com amb formatges de gust fort.

Nadal Salvatge Gran Reserva 2003
Les caves Nadal comercialitzen tota una sèrie de caves d’una qualitat fora de discussió. I entre aquests, el que potser és el seu cava estrella és el Nadal Salvatge. Es tracta d’un cava fet amb la trilogia clàssica dels nostres raïms blancs: xarel·lo, macabeu i parellada, i que s’ha deixat reposar uns anys per tal que puguem gaudir d’un esplèndid producte que duu amb tota la justícia (ha envellit un mínim de tres anys en ampolla) la qualificació de “Gran Reserva”.

A la vista observareu el seu color groc pàl·lid, amb alguns reflexos verdosos, i us enamorarà la bombolla petita i fina, com ha de ser. En nas destaquen les aromes cítriques i alguna nota de fruita exòtica. En boca té un sabor elegant, subtil però intens, molt fresc i persistent, cremós, gairebé. En definitiva, un cava ideal per a acompanyar tots els àpats de festes; i si sou més de cava que de vi, penseu que combina bé amb tot el menú, des de l’aperitiu fins a les postres...

Novembre 2009
"Lo bueno, si breve...”, que deien. Un preàmbul mínim, doncs, per presentar dos vins que ens semblen ben interessants, un blanc de casa nostra i un negre d’una zona per conèixer. Que vagi de gust!

Vega del Jiloca 2004
Vet aquí el primer vi que us incloem en un dels lots del Lluquet que no pertany a cap Denominació d’Origen. En efecte, aquest Vega del Jiloca té la denominació Vino de la Tierra Ribera del Jiloca, una regió vinícola que no ha assolit encara la “marca” de D.O. I això què vol dir? Pel que fa a la qualitat, res de res, i de fet, els entesos assenyalen aquesta zona situada al sud de Saragossa com el darrer descobriment de vins negres espatarrants de la península, una mena de nou Priorat. I en efecte, té algunes semblances amb la zona del Priorat, per exemple el clima extrem, també el terra de pissarra (de llicorella), o el grau elevat dels vins (aquest de Jiloca fa 14,5% Vol.). Diferències? Pel que fa a aquest vi, per exemple, destacaríem el fet que es tracti d’un monovarietal, en concret de garnatxa, quan al Priorat la majoria de negres acostumen a ser cupatges de diversos raïms.
Resultat? Un vi fantàstic, que s’obté de ceps de garnatxa de més de cinquanta anys i que després ha reposat vuit mesos en bótes de roure. En la inspecció visual veureu aquesta densitat que també recorda els priorats, un color cirera picota pujat i llàgrimes abundants. En nas, gust de fruita confitada madura, de cuir, d’espècies, una mica de canyella. I en boca, esclata la confitura, però també el sabor balsàmic que equilibra l’elevat grau alcohòlic. El final és ben llarg, un colofó magnífic per a aquest vi negre que, així ho creiem, és un dels més notables que hem proposat en els lots del Lluquet.

Xarel·lo Ferrer i Catasús 2008
El celler Ferrer i Catasús és un dels que, des de fa un temps, s’ha proposat escapar-se de la rutina “penedesenca” de vins tranquils a base del cupatge del cava, i que ha investigat en el rendiment de les varietats autòctones per fer-ne vins monovarietals. Aquest xarel·lo del 2008 és un bon exemple de la bona feina que fan. A la vista presenta un color groc amb reflexos verds, que il·lustra la seva magnífica joventut. Però no us deixeu enganyar, és jove però amb una personalitat ja ben afirmada. Té una bona intensitat aromàtica, amb olors vegetals, de fruita blanca, i en boca és rodó, amb una magnífica acidesa i un grau alcohòlic alt (13% Vol., però qui ho diria). Crida l’atenció la seva persistència, cosa que en els blancs de casa nostra no hi estem acostumats i que, al menys segons el nostre parer, s’ha d’agrair.

Octubre 2009
Qui sap si van ser els italians o els espanyols, els qui van dur la vinya a Amèrica del Sud... En tot cas, segur que venia dels nostres rodals mediterranis. Avui establim un d’aquests lligams possibles, i us presentem dos vins, un negre i un blanc, de dos llocs ben allunyats l’un de l’altre, Itàlia i Argentina.

Piccini 2008
Encara que ens sembli mentida a nosaltres mateixos, encara no havíem inclòs cap vi italià en la selecció mensual del Lluquet. Ha arribat l’hora, doncs, de conquerir per a la nostra llista un nou territori vinícola, i no us penseu que és dels poc importants: Itàlia és un dels tres països del món amb una producció més elevada de vi. I segurament no hi ha millor manera de començar que fer-ho amb un vi de la denominació d’origen Chianti, segurament la més coneguda d’Itàlia... encara que la fama prové d’aquelles ampolletes que tots hem vist a casa, o a la saleta de les tietes, o a ca’ls avis o... Sí, sí, aquelles ampolles bombades i amb el coll tan llarg, folrades de vímet, que en una època van ser sinònim de l’Itàlia més folclòrica, però que no garantien un contingut vinícola de qualitat. En efecte, ja fa temps que vam aprendre que els millors chianti es venien en ampolles normals i corrents. Aquest vi que presentem aquest mes és un chianti de gama modesta però de “prestacions” interessants. És de color vermell amb una lleugera tonalitat de teula. L’olor és de fruites vermelles, amb un toc balsàmic, i sembla que hagi passat per fusta. En boca es confirma el gust balsàmic i la fruita; té un cos agradable, ple i equilibrat.

Tierra de Luna Torrontés 2008
Vet aquí que a la selecció mensual del Lluquet treu el cap un altre sud-americà. Es tracta en aquest cas d’un blanc característic d’Argentina, no endebades està elaborat amb la varietat torrontés, que es la més utilitzada, entre les varietats autòctones blanques, en aquell país. Aquest raïm no s’ha de confondre amb la torrontés que es cultiva a Galícia, en algunes zones de Castella i Lleó i al nord de Portugal. De fet, la torrontés que ens ocupa és un encreuament, pel que sembla, de moscatell d’Alexandria i d’una varietat americana, la criolla chica. I prou que el notareu, aquest parentiu amb el muscat, ja al nas i sobretot en boca, ja que es tracta d’un vi sec però amb aquella aroma afruitada que ja coneixem. Primer us l’haureu mirat, aquest vi (després d’obrir el tap de rosca que no és el primer cop que ens trobem, i que acostuma a ser sinònim de Nou Món), i haureu observat que presenta un color groc molt pàl·lid, amb reflexos verdosos. En nas, ja ho hem dit, fruita i també flor blanca. En boca, aquest puntet de dolçor i una punta sorprenent d’agulla, que equilibra el grau bastant elevat que presenta (13,5% Vol.).

Setembre 2009
Vet aquí que el mes de setembre, que podria ser un mes ben anònim perquè no és ni un cap ni l’altre de l’any, ni tampoc és ben bé al mig, l’hem omplert de significat a força de fer-hi començar un “altre any”, el curs, ja sigui escolar o la rentrée laboral, que diuen els francesos. És ben possible que, de bons propòsits per a l’any “que comença”, n’hi hagi tants o més al setembre que al gener. En qualsevol cas, al Lluquet els bons propòsits ja els teníem, i si de cas els renovem amb tot l’entusiasme de cara a aquests mesos que vindran i que, diuen i esperem, ens duran la fi de la crisi. I entre aquests bons propòsits, ja sabeu que des de fa més d’un any i mig, hi ha el de fer-vos arribar una selecció de dos vins cada mes. Aquesta vegada, una proposta d’allò més clàssica, d’allò més propera... però també, d’allò més interessant: un blanc i un negre, i tots dos del Penedès.

Can Feixes – Negre Selecció 2006
Aquest és un dels vins negres més coneguts i prestigiosos del Penedès, dins de la seva gamma de preus. És ben possible que alguns de vosaltres ja el conegueu, i estem segurs que estareu d’acord: és un gran vi. Aquest que presentem és el de 2006, elaborat amb un 40% de merlot, un 25% de cabernet sauvignon, un 25% d’ull de llebre i un 10% de petit verdot. Ja ho veieu, a banda de l’ull de llebre autòcton, els altres tres raïms són d’origen bordelès. És un vi que s’ha criat 12 mesos en bótes de roure. A la vista ja li veureu aquest color picota clàssic dels bons vins negres que ens agraden, i la seva densitat tan llaminera. En nas, olors de fruita vermella confitada, d’espècies, de cuir, que es confirmen en boca, amb una entrada suau però plena, i una persistència molt interessant. És un vi de 13,5% Vol. que es pot guardar uns anys (si el guardeu bé), però que també es pot beure perfectament ara, per acompanyar carns vermelles, caça, formatges, etc.

Vallformosa Clàudia 2008
Si el vi anterior ja tenia un currículum en bóta i, si es vol, li quedaven anys de vida, aquest és un vi ben jove, que s’ha de beure ara per tal de gaudir de la seva frescor i la seva aroma. És un blanc provinent de les varietats parellada (un 70%) i muscat (un 30%), i té 11% Vol. A la vista us atraurà el seu color groc pàl·lid, molt suau. En nas, predomina la fruita blanca, així com certs tocs florals. A la boca, l’entrada sembla dolça a causa del gust característic del muscat, però ben aviat ens adonem que es tracta d’un vi sec, amb gust de fruita madura. És un vi aromàtic però lleuger i fresc com ho solen ser els clàssics blancs del Penedès, molt adequat per acompanyar peix i marisc, així com carns blanques com les d’aviram, i també, gràcies a aquest toc dolcenc del muscat, per al foie gras.

Agost 2009
Alegria, que és Festa Major... que deien els “trincos”. Doncs sí, un any més arriba, a l’agost, la Festa Major d’estiu. I com no podia ser altrament, al Lluquet ens hem empescat una selecció que creiem adient per a aquest esdeveniment tan assenyalat. Per això us hem triat dues ampolles que pensem que us aniran bé per alguna de les celebracions: un vi negre del Priorat, per acompanyar els plats de carn que us vinguin de gust, i un cava, que, ben evidentment, us servirà per brindar per allò que el cor us digui. Doncs ja ho sabeu: que vagi de gust... i bona Festa Major!

Marquès de Gelida Brut Nature – Gran Reserva 2003
A aquestes alçades de la nostra trajectòria (que encara és curta però que ja va sumant dies i mesos), podem dir que aquest cava s’ha convertit en un dels clàssics del Lluquet, pràcticament en un membre de la família. No és estrany, primer de tot perquè no ve de gaire lluny, però sobretot perquè és un cava excel·lent, tal com molts de vosaltres ja heu tingut ocasió de dir-nos. Es tracta d’un Gran Reserva de l’any 2003, que ha tingut una criança en ampolla de quatre anys, i que s’obté de les tres varietats clàssiques (macabeu, xarel·lo i parellada) amb l’addició d’una altra varietat que no ho és de clàssica en el cava, el chardonnay, però que al pas que anem aviat passarà a ser-ho, de tan bé com s’ha aclimatat als nostres gustos. És un cava de bombolla abundant i lleugera, de color palla clar, que només acostar-lo al nas ja notareu com desprèn olor de flor, de fruita blanca, també de mantega. En boca és cremós, sec però llaminer, fresquíssim. Un cava ideal per a tot el dinar o per postres.

Mas de Subirà 2003
Vet aquí una autèntica troballa, un vi del Priorat d’una qualitat excel·lent i a un preu ben moderat. Aquest Mas de Subirà, també de l’any 2003, és un dels millors priorats d’aquesta gamma de preus que hem tastat últimament. No és estrany, ja que els elaboradors en saben de debò. El seu “buc insignia”, el vi Prior Terrae, de gamma força més alta, ha obtingut ja una pila de premis, entre ells el de millor vi negre al International Wine Challenge de Londres, i s’està obrint camí entre els de més anomenada d’aquesta denominació d’origen. L’ampolla que incloem aquest mes, feta amb garnatxa, carinyena i cabernet sauvignon, us sorprendrà per la seva expressivitat, és un vi que us el beureu en un tres i no res. Té un color cirera picota intens, amb reflexos morats; en nas és d’una gran potència (no li farà cap mal si el decanteu una hora abans): fruites vermelles, cuir, espècies. En boca, aquestes olors es confirmen, amb un cert gust balsàmic que li ve de la seva criança de 12 mesos en bótes de roure, i que ajuda a passar un vi que, encara que no ho sembli (perquè no ho sembla), té 14 % Vol. Ja ho veureu, estem segurs que us n’anotareu la marca... i repetireu.

Juliol 2009
Per al mes de juliol us oferim dos vins de fora de les nostres fronteres, i fins i tot de fora de les altres. Dos vins de més enllà del Pirineu, un de França i un d’encara més lluny, d’Hongria, ben interessants, i no només pel contrast amb els vins a què estem acostumats, sinó per ells mateixos. Dues propostes excel·lents per a aquesta calor que ara ja comença a caure de valent.

Château des Estubiers 2007 Rosat
Aquest vi rosat, obtingut a partir de varietats garnatxa y syrah, és un producte característic d’una de les zones vinícoles més mediterrànies de França, les Côtes du Rhône i, en aquest cas concret, de la zona dels Coteaux du Tricastin. És un vi elaborat a partir de vinyes conreades segons les normes de la biodinàmica. Per cert, les vinyes del senyor Michel Chapoutier, elaborador d’aquest rosat, són les més grans de França que es dediquen a aquesta mena de conreu, 240 hectàrees. Ja veureu que el color és ben diferent dels nostres rosats: més clar, de color teula, gairebé de coure. En nas es noten aromes de fruita vermella petita (gerds, grosella...), mentre que en boca té un punt de dolçor d’entrada, a causa de les varietats amb què està fet, i que també recorden aquestes fruites petites. És un vi lleuger, fresc, però amb una bona potència (un rosat de 13,5% Vol, déu n’hi dó), per la qual cosa pot acompanyar perfectament una carn.

Disznókó Tokaji Dry 2007
Vet aquí un dels vins blancs que ens agraden tant al Lluquet. Els vins que tenen una gran personalitat i que, al mateix temps, no s’assemblen gens ni mica als blancs del Penedès tradicionals (que també ens agraden molt!). El que passa és que, estem tan acostumats al vi lleuger, fresc, fàcil de passar, que moltes vegades ens sembla que quan els vins comencen a tenir una densitat una mica alta, un caràcter més afruitat, ja s’escapen dels nostres cànons. Hem de pensar que l’excepció són, pràcticament, els vins penedesencs. A Europa, la norma és el vi blanc perfumat, per molt sec que sigui. I aquest mes, a més, toca un vi que participa d’aquestes premisses. Aquest vi blanc hongarès, fet a la regió de Tokaji (d’on surten els magnífics dolços Tokaji Aszú), està fet amb raïm furmint, i és un vi de color groc pàl·lid amb reflexos verds, i de gran transparència. En nas hi ha aquesta dolçor que a nosaltres ens enganya, i que recorda la dels alsacians (per cert, a Alsàcia, el vi de pinot gris també es diu vi de tokay), perquè després en boca el que mana és aquest equilibri tan ben aconseguit d’àcid, dens, sec, fruitat, aromàtic. En nas notem també certes notes torrades, que denoten un possible pas per fusta. Finalment, en boca és fi, subtil malgrat la seva graduació (13,5% Vol), i té una bona persistència.

Juny 2009
Negres a aquestes alçades de l’any? Sempre dependrà de quin, és clar. Aquest mes de juny us presentem dos vins de dues denominacions contrastades, un Ribera del Duero i un Rioja, de característiques diferents però tots dos ben apropiats, si es tria bé el moment, per aquesta època. Demà passat ja obrirem l’ampolla de rosat o de blanc que tenim a la nevera, però, ara per ara... visca els vins negres a l’estiu!

Vizcarra Roble 2008
Vet aquí un vi que, com qui diu, surt directament del celler per anar a parar a casa vostra. En efecte, aquest Vizcarra Roble 2008, un cop obtingut el suc del raïm en la passada verema, s’ha passat set mesos en bótes de roure americà i francès, és a dir que amb prou feines fa un parell de mesos que és a l’ampolla. Com la major part dels vins de la Ribera del Duero, s’ha obtingut en un cent per cent de ceps de tinta fina (el que aquí en diem ull de llebre i en altres llocs, tempranillo), i segons se’ns diu a la mateixa etiqueta, prové d’un raïm conreat en una sola finca, la Senda del Oro. A la vista us cridarà l’atenció el color vermell picota, amb reflexos violats que revelen aquesta seva joventut. Al nas, juntament amb certs tocs confitats, destaquen les aromes d’espècie, perfectament equilibrades i provinents justament de la seva estada setmesona a dins del roure. En boca és un vi fresc, lleuger, de cos gràcil i alegre, amb una entrada un xic agressiva (com no podia ser d’altra manera amb aquest grau alcohòlic, 14% Vol.), però que es suavitza de seguida, altre cop amb aquests sabors fruitats de confitura. Un negre jove, doncs, com s’acostuma a dir, però amb tot l’atractiu i la cura que els bons professionals de la Ribera del Duero imprimeixen als seus productes.

Sierra Cantabria Crianza 2005
Sense moure’ns del tempranillo, tenim un vi que ja té una altra edat, tres anys, i un pas de catorze mesos en bótes de roure americà i francès. El grau alcohòlic també és de 14% Vol. Un característic Rioja de criança? Sí i no. A la vista se’ns apareix aquest color vermell fosc, amb reflexos ataronjats, que comparteix amb altres vins de la denominació, així com una aparença densa, plena, grassa, que promet un cos voluminós que després en boca veurem que no acaba de tenir. Al nas destaca el seu pas per bóta, aromes torrades que provenen de la fusta i que denoten l’adscripció a aquesta moda de deixar sentir més la criança que no pas la pròpia varietat. És una opció, no pas millor ni pitjor que a l’inrevés, és una qüestió de gustos. En boca, veiem que té un cos lleuger i que passa de meravella, tot i ser un pèl astringent (un cop més el seu pas per la fusta). En definitiva, un vi més “calent” que l’anterior, però que també es beurà de meravella en aquesta època, potser més per sopar que per dinar, en definitiva per acompanyar les vetllades d’estiu amb una carn no gaire forta o fins i tot amb carpaccios.

Maig 2009
Beneït mes sense efemèrides remarcables! A banda d’aquest dia 1 de maig que no sabem si devem a sant Karl (Marx) o a sant Vladimir (Lenin), i que presenta aquesta paradoxa de ser el dia del Treball en què no es treballa (la majoria de la gent si més no), el mes de maig és el mes que ja no és el de Setmana Santa, que encara no és el de Sant Joan. Què us sembla? Hi ha qui li agrada aquests mesos tan plens de dies no significatius, mesos que omplim nosaltres amb les nostres dates privades, ja siguin ben assenyalades o gratuïtes: dates en les quals celebrem una festa, un sopar, un dinar, perquè ens ve de gust. I per aquest mes tan florit de maig, us hem preparat un lot amb un vi blanc i un vi negre. Per a tots els gustos, en definitiva.

Fra Guerau 2005
Aquest vi prové de les vinyes de la Denominació d’Origen Montsant, aquesta deu inacabable de troballes que, a l’ombra del prestigiós Priorat, ens continua regalant joies a preus que per sort encara són ben assequibles. Es tracta d’un projecte d’una casa ben coneguda, Freixenet, que ha apostat, com ho fan altres grans cellers, per diversificar la producció i ha invertit en aquest negre tan atractiu. Està elaborat amb raïms de garnatxa, carinyena i syrah, és a dir, dues varietats properes i una dels costers del Roine, al sud de França. Es tracta d’una combinació que, amb petites variacions, és prou habitual tant al Montsant com al Priorat. Veureu que aquest vi de criança té un color bordeus fosc, una consistència densa ja a la vista i unes llàgrimes ben aparents. En nas té una potència magnífica i és persistent, amb aromes de fruita confitada. En boca, és un caramel, amb molt de cos, i sorprenent per la seva complexitat gustativa. Un vi per a carns de bou o de vedella, de be, rostits, i formatges de gust fort.

Vionta Albariño 2007
A aquestes alçades, descobrir els magnífics vins produïts a les Rías Baixas amb la varietat albariño ja no és cap novetat. Sí que és interessant trobar vins d’aquesta mena que tinguin una relació tan bona entre qualitat i preu. El Vionta 2007 és un vi de color de palla amb reflexos daurats, molt net. En nas és aromàtic, intens. En boca, al costat d’aquesta característica tan típica dels albariños (aquest gustet de sal i fins i tot certs matisos iodats que els dóna la seva proximitat amb el mar), té una entrada forta, quasi agressiva, que s’arrodoneix immediatament i que combinarà a la perfecció amb marisc, arrossos de peix, però també amb certs formatges i amb foie gras. En certa manera és un albariño “poc albariño”: en té totes les característiques, tota la personalitat, però potser la seva consistència l’acosta al gust típic d’aquells a qui els agraden els vins blancs del Penedès, per la seva lleugeresa i la seva frescor.

Abril 2009
L'escriptor francès Marcel Proust, en el primer volum de la seva monumental A la recerca del temps perdut, parlava “d’aquestes festes, les úniques veritables, que són les festes religioses, ja que, a diferència de les festes mundanes, no estan assignades per caprici a un dia qualsevol que no els està especialment destinat, que no té res d’essencialment festiu”. Bé, no entrarem pas a discutir quines són, a aquestes alçades, les festes més legítimes. Aquest mes no ens podrem queixar, perquè en tenim força, i de tota mena. Precisament pensant en les festes que se’ns apropen us proposem dos vins que no ho són ben bé. L’un perquè és un cava, l’altre perquè és un vi, però dolç, de missa. Així, ja sigui per diumenge de rams, per Sant Jordi, per diumenge de Pasqua o per qualsevol dia de la setmana (santa o profana), us convidem que tasteu dues propostes prou interessants. I que vagi de gust!

Cava Rosé Brut Llopart Vintage 2005
És una sort que haguem perdut la por o els prejudicis a l’hora d’afrontar els caves rosats. Ara ja, qui més qui menys, els ha tastat i s’ha pogut adonar que n’hi ha d’excepcionals. Al Lluquet estem convençuts que el que us oferim aquest mes és un dels més bons del Penedès. Està fet amb dues varietats autòctones, el monastrell i la garnatxa, a més d’una varietat originària de la Xampanya i la Borgonya, el pinot noir, que s’utilitza per fer els fabulosos vins negres d’aquesta darrera zona, però també entra en la composició de força xampanys de grandíssima qualitat. El cava que presentem té un color teula brillant, amb una bombolla fina que es desprès amb facilitat. En nas fa olor de mantega, de fruita confitada, i en boca, gràcies al pinot noir, es confirma aquesta tendència a la confitura de fruita vermella, amb una gran suavitat i un puntet de dolçor, que marca una bona persistència.

Vi de Missa De Muller
Un vi ranci o un vi dolç? De Muller és un celler de Tarragona que té prou experiència en cadascun d’aquests dos tipus de vi, i aquest vi de missa participa en certa manera de les dues classes. Té un color daurat ataronjat, i si el feu voltar a la copa deixa unes llàgrimes molt marcades. En nas ja hi notareu aquell puntet de ranci, que es confirma en boca amb el contrapunt de la dolçor a què ens referíem, un dolç com de pruna confitada. És un vi que ha de ser ideal (usos sacres apart) per acompanyar unes postres de músic o un pastís fet amb fruita seca, com per exemple una Sara, si us agrada aquesta mona, o una simple “tarta de Santiago”.

Març 2009
Acabats d’arribar del Penedès més proper, a tocar de la carretera de Gelida a Sant Sadurní (Torre Ramona a mà esquerra, el Rebato a mà dreta, o a l’inrevés segons si aneu o veniu), aquests dos vins formen part de la iniciativa dels cellers Sumarroca d’elaborar vins blancs monovarietals, amb raïms tant autòctons com forans. Aquest experiment és una bona ocasió per entendre, per copsar, per gaudir de les diferències entre vins blancs que són molt semblants i també molt diferents.
En el cas que us presentem, es tracta de dos varietats centreeuropees, riesling i gewurztraminer, que adquireixen la seva màxima expressió en els vins alsacians i, en el cas del riesling, també alemanys. Es tracta de raïms que, en tots dos casos, s’allunyen força de l’estàndard penedesenc per la seva potència aromàtica, però que, malgrat “l’engany” que poden presentar als sentits a causa d’aquesta intensitat, propicien vins tan secs i frescos com ens solen agradar per les nostres contrades.

Sumarroca Riesling 2008
El riesling dóna vins a molts llocs d’Europa. Alsàcia, Alemanya, però també el nord d’Itàlia o Àustria. Com veieu, es tracta de regons més fresques que la nostra, però tot i això a la Mediterrània també s’ha aclimatat prou bé. El vi que us presentem té un color groc pàl·lid amb reflexos daurats i un aroma intensament floral. Té una entrada molt agradable en boca i un punt de dolçor que no traeix la vocació de vi “sec”, i que juntament amb una bona acidesa li dóna una frescor molt atractiva.

Sumarroca Gewurztraminer 2008
Aquest raïm de nom tan complicat també té la seva regió de predilecció a Alsàcia. De fet, és la varietat més conreada en aquesta zona a cavall entre França i Alemanya, després del riesling. Gewurztraminer vol dir “traminer especiat”, essent la traminer, segons sembla, el cepatge bàsic ancestral d’aquella regió, i aquesta que ens ocupa una variació més perfumada. I això ho podreu comprovar amb aquest vi del 2008, groc pàl·lid molt semblant a l’anterior, però amb reflexos verdosos, amb aromes de flors i fruites exòtiques (hi reconeixereu el litxi), un toc cremós en boca i força volum, que li dóna una bona persistència.

Febrer 2009
Encara que el canvi climàtic ens assetgi en un futur que, segons l’especialista que es pronunciï, està més a prop o més lluny, l’hivern continua fidel al seu tarannà i de moment va produint dies freds amb tota naturalitat i sense despentinar-se. I el febrer, el cor de l’hivern, no té perquè comportar-se d’altra manera. Ningú no us impedirà de prendre-us un cava ben gelat o un vinet blanc posat al fresc, en un bon àpat consumit en la calor de les nostres calefaccions, però no deixa de ser que, a l’hivern, el vi negre continua essent el més indicat.
Aquest mes us presentem dos vins negres de l’any 2006, elaborats en llocs ben distants l’un de l’altre: un de l’hemisferi nord, de la veïna França, un altre de l’hemisferi sud, de l’Argentina. Tots dos són propostes molt interessants d’elaboradors que han optat pel suc, per la contundència, per la consistència, la qual cosa dóna com a resultat vins que, malgrat la seva joventut, ens ofereixen ja molts dels atractius de vins més granats i de més edat, sense perdre el frescor.

Urban Uco Malbec 2006
El vi argentí està fet, com el seu nom indica, amb un cepatge bordelès, el malbec, una varietat que dóna vins de molt cos que, si estan ben equilibrats, com és aquest cas, ofereixen una graduació ben alta sense que aquest aspecte sigui ni agressiu ni molest. Al contrari, la graduació d’aquest malbec (14,5 % Vol) queda perfectament integrada gràcies a una maceració acurada i als tres mesos que ha passat en bóta de roure. És un vi que s’ha obtingut de raïms que han crescut a força alçada, 1.100 metres, en plena vall d’Uco, a Mendoza. A causa d’aquest fet, no només s’ha pogut obtenir el grau que esmentàvem, sinó una potència aromàtica important, en la que predominen els fruits vermells i negres, amb un toc d’espècies. A la vista ja haureu contemplat la seva densitat. En boca, aquesta densitat us acompanya una estona i us ofereix una bona persistència.

Parallèle 45 2006
Un altre vi de terra seca i assolellada, aquest Côtes du Rhône obtingut amb un 60% de garnatxa i un 40% de syrah i elaborat per la Maison Paul Jaboulet Aîné. Aprecieu el seu color dens, gairebé opac, d’un vermell pujat, i les llàgrimes que forma a la copa. Al nas es noten les baies vermelles, l’olor de confitat, certa dolçor que es confirma després en boca. És un vi d’alta graduació (13,5 % Vol.), que malgrat això entra molt suau, no és gens agressiu. En boca es noten uns certs tocs minerals. És un vi llaminer, fàcil de beure, que combina amb tota mena de carns i també amb formatges.

Gener 2009
Començarem l’any ben a prop de casa, al nostre mateix Penedès. I ho farem presentant-vos una selecció clàssica i segura, un blanc i un negre que sorprenen molt agradablement, i que demostren que es poden fer bons vins a preus assequibles. I això ho podem aplicar tant al blanc com al negre, però sobretot (com diria el filòsof) a tots dos. En el cas del Mas Comtal, estem parlant d’un vi que ja té tres anys, del 2005. El blanc d’Albet i Noya és un vi que potser alguns ja coneixeu (no endebades va protagonitzar, amb altres ampolles, un dels tastos mensuals que fem al Lluquet), encara que en aquell cas era el de l’any 2007; us en presentem, doncs, la darrera anyada, la del 2008

Albet i Noya Xarel·lo Clàssic 2008
No és cap sorpresa ni cap novetat que els vins del celler Albet i Noya són molt i molt interessants, i que el seu enòleg treballa molt bé, tot seguint les directrius de l’anomenat conreu ecològic. En aquest cas ens trobem amb un vi fet al cent per cent amb raïm xarel·lo (una varietat que, com ja sabeu, al centre de la península es coneix com a “Charel diez”). El xarel·lo s’acostuma a “cupar” amb macabeu i parellada per als caves i per als vins blancs tranquils, però des de fa uns anys uns quants cellers han posat de relleu les seves qualitats per fer-ne vins monovarietals, cada cop més apreciats. Aquest Xarel·lo Clàssic és un vi de color palla, molt potent aromàticament, amb aromes de préssec, i que en boca té una entrada que us pot semblar un pèl àcida (pecat de joventut?), però que s’arrodoneix de seguida amb un bon volum i una persistència grassa i molt agradable. A causa del seu grau alcohòlic (12,5% Vol), aquesta acidesa que li dóna frescor s’anirà apagant amb el temps i augmentarà la potència del vi.

Mas Comtal Negre d’Anyada 2005
Sense que ens vulguem repetir, aquest Mas Comtal és un vi que sorprèn agradablement, perquè és prou elaborat i ric, però al mateix temps és d’accés fàcil. El podríeu tenir cada dia a taula i no us en cansaríeu, però també el podríeu treure, sense cap problema, el dia de lluir. Té un color bordeus nítid, que li ve d’una criança en bóta de roure i de les varietats de què es compon, totes tres bordeleses: cabernet sauvignon, cabernet franc i merlot. Al nas es nota un pèl aquesta fusta, però molt ben compensada per la fruita vermella. La potència alcohòlica (13 % Vol) també està magníficament integrada amb una acidesa justíssima i el potencial aromàtic de què hem parlat. El Mas Comtal Negre d’Anyada? “Tanto” segur!